 |
| FOTOS RATAFIA 2011 PIRATES |
Li deien pirata Quatredents de tan desdentegat com estava. S’explica que anys enllà la seva boca enlluernava de tantes dents d’or com tenia, però les va deixar totes en una baralla de taverna.
En Quatredents sabia que la sort el tornava a somriure. Portava a la butxaca el mapa del tresor del sanguinari bucaner francès anomenat l’Olonès.
A en Quatredents no li havia de costar gaire aconseguir una tripulació per a la seva aventura. Havia corregut la veu que tenia en el seu poder el mapa de l’Olonès i que enrolava mariners per anar a cercar-lo.
Un ampli catàleg de filibusters, bucaners, corsaris i pirates van acudir a la crida i la taverna es va omplir d’homes rudes i pudents, cremats pel sol de coberta dels vaixells, nafrats en mil abordatges i assedegats tots d’aventura i de riquesa.
D’entre tots ells el nostre pirata va seleccionar aquells que li semblaven més lúcids per a l’empresa. No cal dir, però, que per celebrar el tracte i l’aventura, els va faltar temps a tots per buidar la bóta de rom de la cantina i caure plegats a terra en els dolços i feliços somnis de l’embriaguesa.
En Quatredents i els seus homes van salpar una albada de l’any 1665 des del port de l’illa de la Tortuga, van deixar enrere la fortor de peix d’aquells molls i van posar la proa de manera decidida cap a l’horitzó del mar. La travessia per l’oceà va ser força moguda.
El primer que van trobar va ser una gran tempesta de mil dimonis tot just deixaven enrere l’illa d’Antigua i Barbuda i mitja tripulació va buidar el pap per la borda. Més enllà va ser l’exagerada calma del mar dels Sargassos. Amb la nau desviada de la ruta van anar a petar de ple en aquell recés de mar morta al mig de l’Atlàntic.
Els dies es van eternitzar, la calor sufocant va emmalaltir alguns homes, que començaren a veure sirenes imaginàries en les seves al·lucinades ments. No van avançar en setmanes, sense cap mínima brisa que empenyés les veles.
Els vents i els corrents van tornar a ser benignes i això va permetre que la nau arribés a l’estret de Gibraltar amb lleugeresa, a partir d’aquí la mar calma i segura de la Mediterrània va semblar un regal per a aquells mariners provinents d’oceans més indomables.
En Quatredents i els seus homes van descendir de la nau davant la desembocadura del riu Tordera i van seguir a peu la seva aventura. Milles més enllà van enfilar per la riba d’un afluent assenyalat en el mapa com a riera de Santa Coloma.
La llera se’ls va emboscar a mesura que avançaven cap a la part més feréstega de les muntanyes de les quals baixava l’afluent. No van trobar nadius perillosos, sols els va semblar veure en la llunyania el perfil d’algun home de pell fosca que semblava treballar en cultius de palmeres perfectament arrenglerades (cosa que va estranyar força a aquells homes acostumats a caòtiques selves tropicals).
El camí marcat en el mapa arribava a la fi. L’excitació anava en augment, a alguns ja els semblava fins i tot sentir l’olor de l’or que trobarien sota terra, en el punt exacte que va marcar l’Olonès.
El paisatge se’ls va tornar conegut. El bosc es va tornar selvàtic, tan tupit com les selves antillanes, humitejat com les fondalades tropicals del Carib més profund.
En Quatredents va repartir pics i pales entre els seus pirates. Va caminar sobre una línia imaginària, d’un punt a un altre, comptant amb els dits cada passa que feia. Els mariners miraven i comptaven mentalment, com si pretenguessin que el patró no equivoqués els comptes. En Quatredents es va aturar de sobte en fer la darrera passa, va aixecar el braç i el va desplomar, indicant el lloc exacte amb el seu índex.
Sobre seu va caure un ramat d’homes impacients, armats amb pics i pales. La impaciència es va convertir en ansietat, l’olor del tresor devia ser ja més penetrant encara. Els pirates van fer anar els seus estris contra la terra promesa amb deliri.
I finalment la terra va deixar de ser dòcil a la pala i el pic. Van tocar ferm. Van tocar el cofre del tresor. En Quatredents tenia l’honor, com a capità, d’obrir el fantàstic cofre del tresor que els mariners havien tret del forat que l’havia guardat durant tots aquells anys.
Tots van fer un manyoc al voltant de la caixa. En Quatredents notava la fortor del baf dels seus homes darrere el seu clatell. No va saber si el regalim liquós que li queia sobre l’espatlla era una gota de suor o el bavejar d’algun dels seus homes davant la meravellosa riquesa que s’obriria en segons als seus ulls (o l’ull, en el cas que el pirata fos borni).
En Quatredents va obrir la tapa del cofre del tresor. Cap llampec de reflex daurat d’or va encegar els presents ni cap moneda d’or va dringar. Les boques multiformes dels pirates van dibuixar múltiples ganyotes de sorpresa.
En el cofre no hi havia rastre d’or, de joies, d’objectes daurats… sols contenia botelles plenes d’un líquid estrany i marronós.
L’aventura d’en Quatredents i dels seus homes s’explica encara per totes les tavernes i racons de les Antilles. La recerca del tresor en terres estranyes, més enllà del gran oceà, no va acabar pas tan malament.
Van retornar al Carib amb les botelles que havia amagat l’Olonès. Durant la travessia les van tastar i en van saber esbrinar la fórmula. Si a ells el tast els havia satisfet també ho faria a tots els bergants d’aquelles illes.
Retornats a la Tortuga, van destil·lar aiguardent, hi van macerar sucre, espècies i fruits i van començar a despatxar el producte. En poc temps la fama d’aquell licor s’havia estès per totes les Antilles, ofert per totes les tavernes i reclamat per pirates, bucaners, corsaris i filibusters, els millors i més entesos bevedors de la faç de la terra.
En Quatredents i els seus socis d’aventura van tenir el control absolut de la producció i distribució del nou licor i es van fer rics. Ara sí, va tornar a presumir d’una nova dentadura d’or.
Des d’aleshores el licor que l’Olonès havia trobat en la seva aventura en aquell remot poblet anomenat Santa Coloma de Farners, producte elaborat per coneixedors de remotes receptes, i que havia amagat com si fos un veritable tresor, va ser un dels licors preferits pels mariners de les Antilles.
Al nou licor li van posar de nom un mot crioll de les Antilles franceses: ratafia.
